L'Alemanya Nazi
Hitler al poder
El govern no tenia el suport del Reichstag que, al seu torn, estava dividit. En algun moment va fer ús del dret del president del Reich de promulgar decrets d'emergència, segons que reflectia l'article 48 de la Constitució de Weimar, però la República estava vivint els seus últims dies. El juliol de 1932, els nazis van duplicar els seus vots i van obtenir 230 escons. Eren el partit més nombrós, encara que la multiplicitat dels partits no li va permetre de ser una majoria.
A les eleccions del mes de novembre del mateix any, el Partit Nacionalsocialista va caure en una crisi greu: va perdre 2.000.000 de vots i els seus escons van baixar a 196, mentre que Partit Comunista s'enlairava de 77 a 100. Les tensions internes del partit, molt homogeni i format massa de pressa, van provocar la caiguda del número dos del nazisme: Georg Strasser i van amenaçar amb l'escissió del partit. Aquelles circumstàncies van fer dubtar Hitler, però cercles de conservadors, nacionalistes i antirepublicans van pensar que el podien controlar igual que la gent entre la qual s'havia erigit en dirigent.
Després de la dimissió de Brüning, el juny de 1932, Franz von Papen va predir el govern refermat per Kurt von Schleider. El desembre, Schleider va provocar la caiguda de Von Papen i va pujar al poder. Al cap d'un mes era obligat a dimitir. Tant la caiguda de Brüning com el fracàs de Von Papen i Schleider van ser el resultat de la impossibilitat aparent de trobar un camí de sortida per a la política interior democràtica de l'Alemanya del 1932. Paul von Hindenburg va ser convençut per nomenar Hitler canceller d'un govern de coalició, i així el 30 de gener de 1933 Adolf Hitler va esdevenir canceller de la República Alemanya.
El nomenament de Hitler com a cap d'un govern de coalició de les dretes nacionals va ser determinat per les indecisions i les incerteses del president del Reich. El mariscal Paul von Hindenburg, de vuitanta-cinc anys, elegit al començament del 1932 amb l'ajut dels partits democràtics, estava considerablement distanciat de l'altre candidat: Hitler. Després de la caiguda de Brüning, Hindenburg va tornar a caure sota la influència de consellers antirepublicans, com ja s'havia esdevingut quan va ocupar el càrrec el 1925. Quan el govern de Von Papen i Schleider es va demostrar ineficaç per resoldre la crisi, va haver de cedir davant de l'ambiciós Von Papen i va aprovar el duumvirat Hitler-Von Papen.
El nou gabinet era compost per nacionalistes, encara que amb un predomini de nacionalsocialistes (vuit, d'onze). La intenció de Hitler, tanmateix, no era ni molt menys compartir el poder. Va saber tranquil·litzar Hindenburg i la classe mitjana i va enfortir de tal manera la posició nacionalsocialista que el seu partit, sense tenir la majoria en el Parlament ni entre l'electorat, va aconseguir el poder total i va poder així transformar la democràcia en un règim de partit únic.
No és fàcil reduir les causes que van conciliar-se en aquella evolució interna d'Alemanya: la resignació dels partits democràtics, la disminució del nombre dels seus militants i, sobretot, l'actitud del Partit Comunista. Si els nacionalsocialistes van utilitzar l'amenaça d'una revolució comunista per als seus fins propagandístics, la doctrina comunista va donar poca importància a l'ascens al poder del nacionalsocialisme, considerant-lo com una fase transitòria prèvia a la inevitable victòria final dels comunistes, i va dirigir els seus atacs contra la democràcia.
D'altra banda, la crisi estructural de la República de Weimar va acabar en la dictadura de Hitler i el seu partit gràcies a una successió individualitzada d'intrigues al centre de les quals es trobaven Von Papen, les forces nacionalsocialistes del front de Harzburg i la camarilla que s'agrupava al voltant de Hindenburg. La decisió errònia de Hindenburg, de fer dimitir primerament Brüning i després el canceller Schleider el 28 de gener de 1933, precisament quan havia sorgit una crisi en el Partit Nacionalsocialista i quan l'economia mundial aportava els primers símptomes de recuperació, va decidir el destí de la República.
Hitler va convocar immediatament noves eleccions. Una setmana abans va produir-se l'incendi de l'edifici del Reichstag, del qual va culpar-se els comunistes, i allò va servir de pretext per declarar l'estat permanent d'emergència (28 de febrer de 1933): es va suspendre la llibertat d'expressió i de premsa. A les eleccions del març, els nazis van obtenir el 44 per cent dels vots, units als nacionalistes, que en tenien el 52 per cent. Amb un Reichstag dòcil i absents els representants comunistes, Hitler no va tenir gaire dificultat a aconseguir que se li concedissin poders dictatorials. Amb una llei que conferia a Hitler plens poders, el 24 de març de 1933 va suprimir-se tota oposició parlamentària i va atorgar-se al govern tot el poder legislatiu. L'assentament definitiu de Hitler com a dictador es va produir amb la mort de Hindenburg l'agost de 1934.
L'Estat nazi
Hitler anomenà el nou govern Tercer Reich. El Primer Reich era el Sacre Imperi Romà, el Segon Reich el de Bismarck i, continuant el veritable procés de la història d'Alemanya, el Tercer Reich, segons ell, duraria mil anys.
Hitler va atorgar-se el títol de Führer o guia. Els termes democràcia, parlamentarisme i liberalisme es qualificaven de jueus, un bloc en el qual es trobava també el comunisme. Els jueus eren titllats d'antialemanys. La nova crisi racial no considerava aris els jueus, i les lleis de Nuremberg del 1935 negaven als jueus qualsevol dret ciutadà i prohibien el matrimoni amb no jueus. L'antisemitisme va arribar a nivells brutals i va degenerar en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial.
El nou govern es concebia com un tot, amb una sola i única estructura. Alemanya va acabar essent federal, i els antics Estats de Prússia i Baviera van ser abolits. Els partits polítics, llevat del nacionalsocialista, van ser desfets. El partit nazi va patir també la seva purga el 30 de juliol de 1934, en ser acusats els antics caps de les camises terroses de conspirar contra Hitler. Es va crear la Geheime Staatspolizei, la Gestapo, una policia secreta que va actuar amb els tribunals del poble per suprimir tota idea que no s'identifiqués amb el nou ordre. Un Moviment de Joventut Nazi formava les noves generacions tocant als conceptes adequats.
Les vagues van prohibir-se. Els sindicats van ser substituïts pel Front Nacional del Treball. Els empresaris controlaven les seves indústries amb una intervenció forta i eren supervisats pel govern. Encara que l'Estat s'arrogava el control sobre la indústria, la propietat va continuar a les mans privades. Ràpidament van veure la llum projectes d'obres públiques, repoblació forestal, habilitació de zones pantanoses, i es van dur a terme construccions de noves autopistes i nous habitatges. Els desocupats, integrats en un programa de rearmament, van desaparèixer.
Mentre que tots els països afectats per la gran depressió van tendir al nacionalisme econòmic, l'Alemanya nazi va intentar d'aconseguir l'autosuficiència i la independència absoluta del comerç mundial. Els químics alemanys van desenvolupar productes substitutius que els permetessin no dependre de les matèries que tradicionalment s'importaven d'ultramar. Alemanya va mantenir un veritable bescanvi amb els països d'Europa oriental, intercanviant-se productes i beneficiant-se de la seva situació de mercat del qual depenien aquells països.
Hitler va enfrontar-se a l'únic enemic que no podia ser destruït ni unificat. Després d'alguns intents de conciliació, que van culminar en un concordat amb el Vaticà el juliol de 1933, el catolicisme va enfrontar-se a partir del 1934 a la ideologia i a la pràctica dictatorial nacionalsocialista. Els efectes més destacats en van ser l'encíclica papal del maig de 1937 i les predicacions del bisbe de Westfàlia. L'intent per part de grups dissidents d'inspiració nacionalsocialista d'oposar al cristianisme un teisme nacional germànic no va passar de l'estadi de mer projecte. En esclatar la guerra, més del 90 per cent de la població continuava amb les seves creences religioses. Hitler va ajornar fins a la postguerra la solució d'aquell problema que va presentar-se a la política interior nacionalsocialista.
No hi ha dubte que per uns moments l'elit del món de la tècnica, de l'economia i de la cultura es va deixar impressionar pels progressos, els èxits, l'ordre i la unitat que finalment regnaven en una nació durant tant de temps dividida, per una política econòmica de projectes gegantins, que en realitat s'incloïen en la lògica genera d'una política de rearmament, i per les reformes, que només tenien un sentit precís en el quadre d'una guerra d'expansió.
Molt d'hora, una política autàrquica doctrinària, el rearmament excessiu que empenyia com a única sortida de la guerra, la pressió ideològica sufocant que pesava sobre la vida cultural, la política de persecucions i la política racista va fer sorgir les incerteses i els dubtes lògics davant la política nacionalsocialista. Hitler va aconseguir certament de fer passar ràpidament a segon terme els problemes interns i va ocupar enterament l'escena política amb els seus projectes de conquesta. La revolució va convertir Alemanya en molt poc temps en una nació disciplinada, sense adversaris interns i preparada per a la guerra.